El somriure del futbol

Corria la temporada 2002-2003 i el Barça lluitava per classificar-se en sisè lloc a la lliga per jugar la UEFA. Els aficionats culés preferíem passar un vespre al cinema que 90 minuts de patiment veient el nostre demacrat equip. El desquici era general, i l'elecció d'un nou president podia ser una brisa d'aire fresc. L'escollit, Laporta, va prometre portar un mediàtic. En principi havia de ser Beckham, però al final va venir Ronaldinho, un jugador brasiler que militava al PSG i que portava sota el braç el cartell de rebel.

Els aficionats estaven a l'expectativa. El Gaúcho va arribar a Barcelona fent el símbol surfero i rient a tots els llocs on anava. L'alegria es va contagiar, i després d'uns inicis difícils, el Barça va tornar a ser el que era. Ara, el brasiler de somriure infinit viu sota una intensa pluja de crítiques que surten de la boca de tots aquells que l'idolatraven. Ningú recorda que gràcies a ell, l'alegria va arribar a Barcelona, i que des de llavors, tots tornem a preferir una nit de futbol (i del bo) amb el Barça que altres plans alternatius.