Ai Barça!

El Barça fora de casa espanta. Després de la derrota d'ahir a Getafe, es constata que els homes de Rijkaard els manca mentalitat guanyadora quan juguen fora del Camp Nou. No va començar malament el partit, amb el joc de toc habitual, i fins i tot alguna arribada clara com aquella d'Henry a passada d'Iniesta, que el francès no va encertar a marcar (com sol passar-li). Però el gol dels madrilenys va enfonsar a l'equip a la mediocritat més absoluta. La segona part de l'equip va ser lamentable.

A la defensa, Abidal jugava amb un excés de confiança, i de tant en tant la pifiava i perdia la pilota. Són coses que no es perceben si el partit va bé, però que s'exponencien quan van mal dades. La resta, un aprovadet justet, perquè la culpa de la derrota no la té la defensa.

Dels tres homes del mig del camp poca cosa es pot dir. Xavi, Iniesta i Touré es buiden a cada partit. Quan juguen al Camp Nou ho tenen més fàcil perquè els tres de dalt es mouen més i millor, però en partits com el d'ahir, no hi ha opció de passada. L'única cosa que vaig trobar a faltar va ser l'esperit guanyador que imprimeix Deco al joc de l'equip.

Finalment, arribem a la part delicada: Els tres davanters. Rijkaard hauria de ser més intel·ligent i saber quan han de jugar els tres cracks i quan no. Fa dies deia que a Ronaldinho és injust criticar-lo, i mantinc la meva idea. Però ara mateix no pot jugar. Fisicament està fatal, i per això no es mou ni busca desmarcaments habituals en ell. Capítol a part mereix Henry, que és una ombra del jugador de l'Arsenal. El francès s'arrossega pel camp jugant amb la seva capacitat funambulista de voltar la línea de fora de joc. Ni desborda ni fa gol. És una mena d'Ezquerro glamourós. Quina falta ens faria un davanter tipus Larsson!! I es clar, amb aquests dos en estat pèssim, els defenses es centren en Messi, que està sobresaturat de defenses que l'assatgen sense miraments (S'hauria de fer un recull de les entrades criminals que rep).

La pitjor part se l'enduu l'entrenador, que fa els canvis tard i malament. Un dels revulsius(?) d'ahir, Giovanni Do Santos, em fa l'efecte de ser un dels 'blufs' més grans de la història. Aquest noiet viu en els núvols i si vol arribar a ser quelcom en aquest món, hauria de tocar de peus a terra. I Bojan solet no pot revolucionar tots els partits (I si a més l'àrbitre el castiga a ell quan rep patades, ja podem plegar).

Malgrat tot, encara hi som a temps.