Última oportunitat

Diumenge: Barça-Madrid. El partit que tots hem somiat jugar i que ens conformem amb viure'l com espectadors. Cada any és una història diferent: aquest any uns són favorits, el següent ho són els altres. Però al final, el resultat mai és fidel als pronòstics. I parlant de fidelitats, n'hi haurà una que en el gran derbi estarà en joc: la meva amb Ronaldinho.

Sempre he defensat al crack brasiler fins la mort, però ja estic cansat de que em faci tantes vegades el salt. I quin millor partit per donar-li una última oportunitat que el clàssic contra l'etern rival. El Gauxo tornarà a la titularitat, i per fer-me recuperar la fe en ell no s'haurà de limitar a llençar faltes i fer veure que pressiona de tant en tant. Vull que recuperi la xispa i la velocitat que tenia abans de perdre's entre el fullam de la nocturnitat. Que torni a somriure després de vorejar la ficció en una jugada de somni que no surt per la crueltat de l'atzar. Que torni a agafar la pilota en cursa superant rivals desplomats davant de tanta energia futbolística acumulada a les seves cames. Que els madridistes que tanta llenya al foc posen sobre la figura del brasiler, tornin a aplaudir les seves màgiques intervencions. Si això no es produeix, jo em passo al bàndol dels que han perdut l'esperança de recuperar al que fou el millor jugador del món.